Quan

Quan passi el dia
i les paraules no siguin necessàries
i tot soni
com la tèbia evocació d'una abraçada passada

quan les estrelles
tornin al teu pit
desolades,
tocades per un accent d'argent i azur

quan entre els teus peus
els meus passos sonin
amb malenconiosa duresa
jo et veuré arribar
com llum d'una promesa
d'altra vida

iniciarà la poesia
el seu salvatge recorregut
per les pells buides de somni
rodarà els meus llavis,
buscarà la seva entrada
serà papallona
que en silenci es posarà
en les teves oïdes

quan venja la nit
i ambdós estiguem
cansats i assedegats
i les nostres mans
només es toquin a distància
veuré els teus ulls en la foscor
veuràs la meva foscor en els teus ulls

Sonidos

He escuchado
la fuerte amargura de la tarde
el sigiloso amor que el silencio
propone al viento,
he escuchado trinar los campos
que, verdes de un melancólico viaje,
se rinden al encanto oculto de la ciudad que envejece

He escuchado palmas volando
al encuentro del pecho amado,
y una mirada cetrina que me quiso y quiero
que me buscó y a la que renuncié

Te he escuchado
siempre desde el misterioso naufragio
en el que no valen las palabras
menos que una intención,
en el que la única fuga
es el insomnio

He permanecido
en la cara oculta de la luna
enhebrando canciones que canta
mi amnesia en tu oído,
he escuchado a tu pecho
caja de rayos y futuro
y también te he escuchado cantar

pero una cosa
no he podido hacer
acallar la voz de este miedo
de esta pena que impide
a mi voz surgir
de la prisión
de estos días

Deixaré la ciutat

Deixaré els carrers
que de la meva tristesa
van fer mirall,
salut i vida
d'aquest dia que em duu
lluny com ona
com memòria que prop
la trajectòria dolça de la meva infància
la innocent convocatòria
de qui amo

deixaré la ciutat
que m'alimentés
de festives ruïnes
d'àlgides nostàlgies
tornaré la mirada des de lluny
com qui vol tornar
a la vida

estranyaré els seus captaires
i els seus fanals
el seu sol
el seu soroll,
estranyaré el fastig
que mira gelós
des dels ulls dels vells
i les colomes

deixaré la ciutat
el seu jaç tebi
tan ple de clams
i de vents
de recessos verds
de somnis inútils
que es van amb mi
avui al no res

deixaré la mirada
de qui em segueix
la seva salutació tendra
em donarà esperances
els seus ulls cedre
marcaran la meva volta
quan a l'amor el seu silenci
no distregui

tornaré a sopar entre
tenebres
tornaré als meus parcs
i a les meves places
mirant inassolibles
aparadors
que omplin d'il·lusió els meus ulls
encara de nen
que és ja vell

deixaré la
i en ella el poema
que mai vaig escriure
a qui estimava
deixaré la ciutat sota l'enderroc
de tanta nostàlgia
malament acabada
fumaré lenta el meu comiat
marxaré amb el sol
amb el matí
buidaré el calaix trist
de la meva memòria
en els seus carrers senyal
del meu desvaria la bogeria duré feliç
al meu jaç de viatgei de camí
m'acompanyaran mil il·lusions
trencades i veteranes de la seva selva
em deixaran tocar els seus temors
la sàvia horta
i la inexperta ombra

deixaré l'espai immaculat
que m'esperava
en el cementiri
el guardaré per si no torno
que esperi el meu nom
al seu
i al seu cos
deixaré el rierol gris
que no corria
sinó en el somni que
es marxava
marcat d'insomnis
de fams declarades,
de lluentor trist
de mirada famolenca

deixaré la ciutat
però si em necessites
estaré en el mar
ja convocant
els vents sud
i tramuntana
a concedirme
el darrer somni
en el qual estiguem
ambdós cansats degustant ombres
en catedral
marcant anhels
en els cantons.

Cuando

Cuando baja el sol
a las llanuras
a limpiar su rostro
en la tersa blancura
de la paz
del río
y se va haciendo
lánguida luz
y los ojos que se agotan
poco a poco
como faros que se alejan
de su murmullo
de su silencio

cuando el sol besa
las colinas con tristeza
como muriendo
en cada voz
y salen
de su sangre las estrellas
que brillan sin tiempo
con saudade

salen de su escondite
mil deseos
que son sombras
siluetas que danzan
en la muerte del sol

cuando el sol baja
la cabeza
y se apaga
su calor
encerradas
en mis ojos
quedan tantas cosas
por ver.

Importancia

¿Importa acaso
que la madrugada vista
el viento congelado
con los colores
de un sol futuro?
¿o la espera
gaviota anclada
en el cielo, viendo el fin
que se acerca
lenta, silenciosamente
como fuego
de un mañana
de otra espera?
¿le importarán
al fuego de este sueño
las cenizas que será
el abierto tiempo
de encontrarse vacío
derrotado
antes de tomar
la espada,
la pluma?

Hastío

¡Qué pasión triste
vacía, calma
existe en el vivir
día tras día
despierto en la vigilia!

¡qué desangrada armonía
canta esta tonada
sorda, inconcebible
marchando lentamente
por las galerías
del viento!

¿es acaso sólo el gusto
de estar aquí
fumando cenizas
removiendo fuegos
lo que nos ata?

Quizá
y es lo primero que sueño
la única virtud
de esta vida larga
es desear no vivir.

Dondequiera

Dondequiera
está regada tu sombra
en la nube ligera,
en el sol que quema
en esta pupila que no te olvida

aquí tu paso
es graznido/ trueno del mar
que no se marcha
que se hace eterno himno
de la soledad

estás esparcida
en mis
noches pasadas
las habitas como memoria
fantasma ligera
y brisa del desierto
de mi corazón

yo aquí
hinchado de soledad
te miro en mi olvido
en esta ausencia tuya
presencia eterna
de mi duelo

¡oh, paloma de mi sueño!

Sombras

Despierto en sombras
con el fardo de mis noches
de mis palabras rotas
rojas promesas
inundan mi insomnio
me veo
ruinas de lo que soy
volcán que explota
en cientos de cenizas
del lodo y barro que fuí
antes que la vida
me negara

se borra mi paso
en la ciénaga de la memoria
soy olvidoy suspiro que muerde
la última luna
humedecida bajo mi llanto
naufrago en la vigilia
que todo será,
menos mía

¡oh, ansiedad!

Foto

Pensando que la noche pudiera ser eterna

guardo entre las manos

la luz que la ausencia

aún no ha tomado para sí

descanso los pies

que han sabido andar las madrugadas

espero firme

que las estrellas sinceras

inyecten paz a mi nostalgia

Pensando en que la noche

bien pudiera querer mis ojos

encierro en ellos una imagen

tuya o de cualquiera

otra fantasía que me regrese a la vida

miran las piedras

el camino marcado por el viento

por los días

la eternidad comienza hoy

cuando la nochecuando el frío

cuando la nostalgia sus labios abra

y su palabra no sea melancolía

Vendrá la noche

y será eterna

como las manos que te guardan

la palabra que te nombra

el silencio en que esperas

para despertar,

como tú

como yo

como el siempre y el jamás.

Deseos

Quiero dejar
un poco de vida
empeñada en tus ojos,
mujer querida
fantasía que los días
hacen real

quiero dejar en tí
del corazón
puerta abierta,
abrazo pronto
tierna gaviota
azorada presencia que estimo cerca
si la luna permanece
tras pasar la madrugada
quiero dejarte un verso
en el pecho
que te alumbre
como flor inextinguible.

Vivir

Conviene vivir
recoger miel y ajenjo
paladear con voraz placer
cada gota de rocío
que muere en los labios

Conviene creer
que todo existe
y estamos aquí
alojados en el insomnio,
cruzados de brazos
ante la tempestad
del tiempo

Tomar entre las manos
la piel
los ojos
la sombra
de una mujer amuleto
del despertar

Saber que no hay más allá
que la vida es esto
la eternidad este momento

Conviene dormir
sin cansancio
sin disturbios
y pensar que dormidos vivimos
observando la vigilia
por si alguna vez
despertamos

Morir

Sin que nadie lo vea

sin importancia

muere la flor

de los días

relojes que pasan

sobre nuestras sombras

Silenciosa

con pies de goma

seda de silencio

se va la vida

y se lleva todo

luz

tristeza

duelo

voz que levanta el vuelo

que se arrepiente

de haber sido

Sin que nadie lo note

sin más que el propio espanto

inaudita soledad eterna

un día nos iremos

bueno lo malo

sin importar

a nadie

Restos

Nada se va

Todo se queda aquí

en este instante

bolsa frágil

que de esquirlas diarias

fuego tenue

está repleta

Nada adolece

el dolor acaso existe

por que el ojo cansado

de su contemplación recuerde

un naranjo

una nube

una cara

que, bendita y difuminada

al olvido se fue

Aquí sólo quedo yo,

álgebra de puntos

interminables, irresolutos

dispersos disparos de lluvia

Memoria de vientos

que soy o fui o estuve siendo

aquí solo quedo

pero además

nada hay

Nit

Pensant que la nit pogués ser eterna
penjo memòries dels teus ulls
que em miren
des de la llunyania
des del no-res

Pensant que la teva veu
se'm perdi en el silenci
he llaurat paraules lluminoses
que brillin
en el buit dels meus dies

Estàs aquí
subtil i fràgil
somni inapel·lable
no et tinc
però és meva la teva memòria

Vague en el territori
que divideix la teva ombra i el teu cos
pensant en la nit
m'alimento de la teva nostàlgia
de la teva absència
de la meva tristesa

Pensant que la nit pogués ser eterna
tanco els ulls
reso una pregària amb fe, amb el cor
sostinc de la mà a l'esperança
que em despertarà
quan als meus llavis arribi
el fragor de la teva matinada

Orden

Cada una de las cosas
en su sitio
reloj de angustias
gira en torno
alrededor de la tristeza
del suave susurro
que se estrella lluvioso
en los cristales
en la piel
de esta sombra sin melancolía


Cada cosa
en su sitio
una luna para el martirio
otra vela por cada insomnio
un silencio por todo lamento
todas las palabras para decir
nada

Y en torno gira
este amanecer tardío
salino, sigiloso
anhelante como vida a la espera
de ser encontrada
develada por la lluvia
de su tumba de olvido


Cada cosa en su sitio
un reloj
un silencio
un poema
que desconocido reclame
su oportunidad
de vivir

Días

Leve el murmullo
forma la sombra
de estos días
página blanca que se escribe
con sol
con lluvia
con el latido
que el silencio
no sabe esconder


Lento se precipita
sobre los saudosos oídos
el aliento que alimenta
la soledad de su laberinto


Nace pues la aurora
del tiempo y su semilla
mientras leve
el murmullo perpetúa
las sombras efímeras
y graves
que estos días
son

Todo

Todos nuestros recuerdos
son esta memoria
este camino andado
en el insomnio
entre días sin conciencia


Tienden sus manos
los recuerdos mutilados
las fantasías abandonadas
entre los cardos
flor del despertar


Aquí somos desconocidos
reconocidos acaso
por la ausencia
por esto que no somos
que no quisimos ser


Todo el tiempo
es este minuto
este segundo
este respiro
que entre tus labios tiembla
muriendo al final
en mí.

Tarde

Como estrella caduca
nevada de hastío gris
de luces perdidas
cae la tarde


Solo el silencio
acompaña el paso vacío
que cuelga del corredor
donde el olvido
abandonó sus últimas frases


Todo gira en esta tarde
como enhebrado
en la calma de otros días
amarga ventura de seguir aquí
en ningún lado


Como estrella caduca
luz que se fragua a cada instante
en cada nube
que a la vida saluda
llorando su corta
insignificante
existencia

Serás mi voz

Cuando callen estas palabras
y mi sombra estè compuesta
por las cenizas de viejos sueños,
andanzas irreales de otras vidas
serás mi voz

Cuando entre la noble soledad
vislumbre tus ojos,
faro y guía nocturna
de estas manos que ya no viven;
cuando estreche con memorias válidas
tu piel,
circunstancia del delirio,
cuando vuelva de este viaje eterno
estarás conmigo

Y seremos uno
tus ojos en mi boca
mi boca en tu corazón
anidándose la alegría
en el entorno gris que nos rodea;
cuando no tenga más qué decir
serás mi voz

Cuando a tus hombros
la noche pese
y los sueños arranquen de golpe
su tibio aliento de tu pecho,
cuando no veas sino mi reflejo
en tus sombras,
estaré contigo

Cuando el viento sur te cubra
y mi voz sea un susurro perdido
y nos vuelva a reunir la tristeza
seremos eternos
silentes
ninguno

Tristessa (Balada de Lisboa)

Tinc tristesa
dels carrers
que esbalaïxes em miren
en aquest tardà divagar
incessant pluja
de memòries vetllades
de somnis i fastigs

Anhel aquell vell rostre

que entre els meus ulls

deixés la bellesa clavada

com recordatori que és possible

trobar la llum

encara en la presó d'aquesta ciutat fosca

Cerco entre les meves ombres

raons de cendra, de pedra

que em facin tornar a aquella pau

que tranquil·la m'espera

encara que no esperi

I la trobada

-seriosa, absolutament nova-

blava entre els límits de la ficció

amb els braços desconfiats

amb el seu parlar pausado

tinc por de despertar

d'allunyar-me altra vegada

de la seva tèbia falda

de deixar-me abraçar

per la desil·lusió i l'esperança

Tinc tristesa

d'haver trobat el que vaig deixar

el que vaig poder prendre

i avui ja no és meu

Poema uno

Cierra los ojos, tibia certeza
deja que se aleje el olvido
que la esperanza, ciervo herido
anide en tu pecho,
crisol de oros fulgurantes
que iluminan estos días

Déjame abrazarte desde el olvido
que he elegido como resguardo
deja que las palabras fluyan nuevamente
describiendo un arco luminoso
entre tu camino y el mío

Despierta, pequeña joya de la mañana
con la poesía besándote los labios
dame la mano y crucemos
levemente el umbral
que tanto temo
sea el último

Piedra

¿De qué está hecha tu voz
piedra
de cardo absoluto,
de renaciente vergüenza?

¿Quién ve por tí?
Corazón seco que en las tinieblas
destella soledades
terribles tristezas
lamentos únicos.

Déjame caer contigo
sentir el dolor
que tapa tu boca
que te borra el rostro

seamos uno
piedra y llanto
voz inextinguible que se difumina
en mares ignorados
en temibles lejanías.

Háblame, piedra
con el aliento invernal de tu historia
fúndete en el olvido
regresa a tu origen
a la tristeza que tanto anhelo

Negrita

Tan fácil como dejarse convencer

por los sueños dejados

por el invierno roto, inexistente

que queda en tu sonrisa

inválida tregua que da la vida

sedienta venganza de un olvido

que si bien merezco

no acepto

¿dónde está la luz de tu piel

dónde el sendero tibio

que tus labios prometen

para vengar mi oscuridad?

camino abrigado por tus pasos

lejanos, nocturnos

por una mirada que lo mismo quema placeres

que oscuridades silenciosas

que deseos improbables

acecho el lamento gris

que me circunda

dejo la vereda

me precipito en ti

Cançó per a la pluja

aquí

la pluja sembra de dubtes

l'estreta sendera

que recorda

la teva presència antiga

aquí

roman innoble

vague i il·luminat

el feix d'ombra

que la teva absència

em va regalar

espero que regressi

la teva presència a aquest duel

espero amb el frugal anhel

de qui sap que no veurà

amb certesa alba

espero

no sempre

però espero

Declaración

Esperaré

Contra mi voluntad y contra mis fuerzas
contra el viento que me aleja
contra los sueños en que te veo
tan cercana a mi pecho
tan lejana de mis esperanzas.

No recibiré otro abrazo en el pecho muerto
que no sea el tuyo
surtidor de mi tristeza,
no miraré otro cabello
ni arrastraré más saudades
que las que me trae
tu silencio de tierra dentro.

Esperaré
con mis mejores nostalgias puestas
con la ciudad que no duerme
con el vacío de mis palabras
estallarán todas las penas
si llegas acá.

Estaré aquí quan es vagi
aguaitant centellas
li mataré mentre dormi
encara que et perdi

Distancia

Esperaré

hasta que la tierra derrita

su inspirada distancia

hasta que se congelen

los mares de mi llanto

hasta que vuelvas

esperaré

impacientes agonías

bordaré en el cielo

que silencioso nos mira

nos compadece

no importa el tiempo

si llegas un día

vestida de tules eternos

perfumada de melancolías

esperaré

sentado en la inmensidad

de esta ausencia

cuando llegues

seré

por fin

para siempre

Amb tu

Neixen estrelles d'aquesta llunyania

miren amb els seus ulls nous

la llum d'aquest dia

que cantant s'acosta

anuncia el final de la tempestat

en aquest cel que no és mio

naveguen els meus somnis teus

sobtada reclamació d'eternitat

de voler-te sempre

acosto les meves mans a la teva imatge

que em mira

eternament des del lloc

on neixen les estrelles

on reposen els meus somnis.

Buscaré entre les ombres

allò que vas oblidar

aquesta nit que viu

el teu futur incert

deixaré aquestes ombres

projectaré la meva veu inaudible

en les voreres fredes

viatjaré fins a tu

sense esperança d'arribar

només com qui torna de la guerra

per a morir en el mar

si recordes tan sols

una lletra humida

d'un poema mort

tornaré a la vida

per a ser amb tu

sense tu

una mica més que dos

no busco l'eternitat

solament aquest moment

en aquest espai

vull una abraçada efímera

per a després morir.

Fado da noite

Olho à noite
com a paciência perdida
em nuvens do amanhecer
que não se vai
que só muda sua pele
pela desta noite
perdurável angústia
de saber que nada
sem a vida
pode-se perder
sob a cortina
de mares escuras
de esquecimentos flagrantes
silêncio formoso
que me enche
de idéias profusas
chuva noturna
que também apaga
minha presença.

Llunyania

Mira cap a la llunyania de la nit desgrana estrelles errantes amb el silenci que els teus ulls guarden per a vertirlo en la meva absència Escolta la cançó trist recordatori del que es marxa de l'oblit que ens amenaça des d'algun lloc del futur Torna amb el sol amb les ombres propícies que esperaré aquí innocent pedra per a regressar a la vida Dóna-li vida a les teves mans que volen avui llunyanes del teu pit dels meus dies Torna la mirada sobre les estrelles cremades pels meus llavis recorda que espero per que, a més quins altra cosa faria?

Fado -Regresso-

regresso ao lugar primeiro
que vió partir minhas nostalgias
regresso com o canto frio
de uma daga -lua formosa
que tende suas mãos
para o infinito da noite

regresso ao amor
que em sua infinita cobiça
encarna os sonhos mais profundos
filhos da insôniadas solidões mais absolutas
regresso ao fim para não me perder
para saber que não se espera
só o que se almeja,

regresso igualsem ser o mesmo
ataviado de outras tristezas
que olham sua luta eterna
por deixar de ser

estou aqui
no campo absoluto de minha tristeza
não importa o passo
importará que chegues a ele.

La soledad

Me mira con ojos envueltos

en tibia noche,

en plenitud de duelo

vuela sobre mis cenizas

sobre mi sombra y sobre mis cantos

hace de mi una memoria inválida

triste atavío

de quien no está.

Le veo llegar

cuando nadie más

puede encontrarme,

la veo quedarse

si en mis sueños hay un resquicio

que se haga hueco

por entre el ruido

de mis lamentos.

Está en mi

si bien soy nada sin ella

quisiera también

un día

de ella

descansar

Triptico: La noche

¿Quién puede llorar esta noche,

cuando caen las sombras

sobre los hombres

sobre el rastro rojo de los sueños

y la luna bate el el alfanje

sobre los pocos sueños que

sobrevivieron al moro?

¿Quién puede tener hambre

o sueño,

acaso nostalgia

por el orgullo arrebatado

la soledad siempre amplia,

este silencio triste

con el que empieza la muerte?

¿Quién suplica ante el traidor

ante el cobarde que con ambición

y pan de hambre

ha derrotado a la España buena

madre que nos dió todo

siendo tan distintos?

¿Quién ahora puede levantar

orgullosa la cabeza

para escuchar el canto del pueblo,

para mirar a los ojos

a su hermano, quién?

¿Quién lavará tu sangre, Miguel del viento

pueblo y alma de España,

quién rescatará tu nombre, oh gran Federico

que es el nombre de una nación y de la humanidad,

quién te hará volver, querido Antonio

del exilio triste

a tu patio de Sevilla?

¡Quién, quienes

harán que esta noche acabe,

que renazca la vida sin el peso de la esclavitud!

Tríptico: Los muertos

Buscan ya su espacio

entre la noche desvelada

del traidor

y del alfanje,

buscan entre estas tierras

de España

un lugar en donde siembren

como flor de viento

su corazón

su alma

Navegan por azares,

por coplas rotas:

dejan en los caminos

la simiente de otros pesares

el camino es largo

vacío,

lleno de sombras,

de sangre del pueblo

de queridas grietas

que hoy no miran,

que prefieren cerrar los ojos:

es la hora del lobo y el moro

es el tiempo de la muerte.

Sus pasos ya buscan

donde descansar,

alzar el vuelo

hacia tierras libres,

alcanzar esas tres estrellas:

Antonio y su calvario,

Federico y su pasión,

Miguel y toda la poesía.

Mira ahora, España

que mueres desangrada,

yacen bajo tu pecho tus hijos,

ahora te poseerán los bastardos.

Tríptico: Regreso

Vamos dando pasos ciegos

por una tierra

que nos desconoce ahora,

somos la memoria que murió

somos aquellos que ya no son

Regresamos, vencidos

malheridos por el exilio

por la tristeza

por el olvido

Venimos vestidos de fiesta

por que ha muerto el moro

por que hay paz

por que ya no queda otra batalla

Injusta memoria que se reblandece

respira bajo la lluvia de nuestra amnesia

vuelve a entonar la canción

que nos animó antes de la guerra

Vuelve a ser lo que eres

pueblo amado,

pan y aceite para nuestro sueño

y mullido lecho para nuestra hambre

Aquí, vencidos

pero no derrotados

que como el sol, florecerá mañana

el canto de una república que no muere

A1114

Senda de pedres
Obris els llavis tro
Que ha de seguir
la teua vida

Véns baixant
a fi
De perseguir el bo
Que puga tindre
la meua fugida

Naixes de la llum
Que escorre
De l'oblit
Véns a posar-te blau
A plorar
El que se n'ha anat

Senda que el meu pas
Contempla
Perdut entre les ombres
A vegades la veu
Trempes
En els meus ulls
Que plores.

A1019M

He volgut alguna vegada
Escapar-me amb tu
Ocupar l'espai incert
Que plena de llum
L'oblit

Navegar cap a l'aurora
Que en els llavis
Ens posa l'ocàs
Arribar fins a la porta mateixa
Dels desitjos
Que ens criden

He volgut sembrar
En la teua terra
Una flor de vers
Que el núvol gelat toc
Espada de foc
Que anuncie
L'eixida de l'alba

Posar-nos sobre el mar efímer
Que dels teus ulls naix
Tornar a este dia
com a moll
En el que he volgut
un sol dia
Escapar-me de tu amb tu
és a dir
amb mi.

A1014

Lent, lluminós
com a súplica d'eternitat
Acosta el seu morro
El futur
De cascavells ple
De portes obertes castell

Aguaita
De nit a les donzelles
Penetra els seus sons
Els fecunda amb sospirs

Ronda
Els límits
La pell del dia
Que a penes morint
Serà ahir

Lent, immaculat
Sense nom
I sense barret
Ve el futur
A abillar de llorers
les nostres mans
O a pintar-li flors
A la nostra calavera.

A419

Deix el meu cos
En el buit erm
Que ocupen els dolors
Aromes tendres
Penetrats de la memòria

Pernocte en una branca
En la mà que silent
Em guarda en l'amnèsia

Si despert
M'evapora el desig
Que a la teua pell em flama
Com amb màgica flauta
Sóc núvol que llavors
Es dedica a somiar.

Si dorm
Em condensa
El sopor verdós
Que rega llum
Sobre les meues ferides
I em fa etern
I em fa tornar

A914b-28

Són com a aigua
En l'aigua mesclada
Afonats
De cedre perfumat
Perpetuats
En la tímida innocència
Del teu rostre

Mirada castanya
Què dolç vol té
Eixa ceguera tan teua
Que em recorda,
Eixes mans que em maseguen
Com si fóra
Incerta memòria
Innocent victòria són
De tu davant de l'oblit

Són com a basses
En la immensitat
Del teu cos
Licor i copa
En les que bec
Nèctar i ambrosia pures
Soledad dels meus dies
I eternitat de les meues nits
Sense caragols de mar i són portals
Que en silenci
Comuniquen
Tot allò
Que les paraules
No podrien.

A914

Dol engolir
Esta paraula
Vertical oblit
Dol la presència
encara que dolç
D'esta vida

Evapora mon ahir
El punxar fort
Del meu pit
S'interna en l'atzar
Entre les ungles
I el vent

Dol tornar
La mirada i els genolls
Dol l'espera
Amb l'agònica certesa
Del que vaig ser
I potser
Seré.

A26113

Vaig regant
Les vesprades
Il·luminades d'esta vida
Amb les últimes
Gotes de la meua sang

L'alé sorgix
com a herba
En el sardinell
Que feroç la nit
Vindrà a tallar

Vaig regant
La memòria del vell
En dies encara
No escrits

Vaig deixant
Que cresquen llacs
D'absència
On ants va haver-hi
Presència
D'esta carn
Que diu
Ser.

Hem tornat a casa

les portes estan obertes
la nit estén els seus braços
entre els passos
que vam donar al partir;
sobre el llit
els somnis encara esperen
per ser descoberts,
gaudits, viscuts;
I en les ombres
esperen els records
esperant regressar
a la delirant memòria
de qui no va oblidar:
hem tornat a casa;
la humitat de les cambres
ens rep amb la seva càrrega de nostàlgia,
les paraules s'han fet mur
i mar que ens rep
amb el seu onatge d'humit afecte;
encara ronden
els grans fantasmes com
ombres de llum
són pares alegres que ens veuen arribar
ens esperen en el portal
que somrient ens vigila
a l’entrat en la seva amable amplària;
les finestres s'embriaguen de nocturnitat
la poesia merodea en el cafè
que ens espera
ple de malenconia, de fidelitats;
la porta ja es tanca
després de nosaltres
no espera que sortim
per fi hem tornat a casa.

Ulls

“Per que em teniu aquí si aquest aquí jo no el vull”
Rafael Alberti

Ulls que van néixer
veient el mar
el mar veuran
fins que morin
van créixer sent gavina
que va perdre el rumb
terra dintre
i es va llençar al buit
entre edificis i pins
va arribar a aquest lloc
amb sol i penes
amb llunes noves
que no susciten la fúria d'un mar
sense fre
de passió

però per dintre ígnia corrent del cor
s'incendia amb el so
del caragol llunyà
que porta el mar
en les seves entranyes
encara que el seu interior
buidors estiguin

¡i què mirar que més valgui!
ulls que van néixer en el mar
veuran acabar en ell el seu plor
fins que morin.

Conèixer

“Començo a conèixer-me. No existeixo.”
Álvaro de Campos

Desconegut pel carrer
camino
buscant la meva silueta
el que algú pogués reconèixer
el que pogués tenir
trobada dues mans
tirades a l'oblit
que són gavina i llama
que recorren l'esquena
de no sigues què
impaciència meva
inoportuna
com el córrer del temps
fervor del desconegut
començo a desconèixer-me
i trobada en el mirall
un petit mirall que coincideix
que no hi ha gens
i aquí trobada
una flor, una deriva
que fugaç en l'insomni
em dibuixa
persistent deliri
a pesar dels passos
i les hores / i del temps
a pesar de mi
començo a conèixer-me buidor/ ple
no existeixo
encara que també la pluja em mulli
caminant pel carrer.

Paraules eternes

murmuren al vent
paraules eternes
els arbres desbocades
d'aquesta angoixa

voregen els límits
de la solitud
àmplia com llavi
del mar musell sense somni
que vomita oblits

al vent les paraules
es fan colomes
que precises cauen
fent tempesta
del sol
que vetlla el fastig

paraules eternes
que vencen el silenci
vidre que ens guarda
de la mort de l'oblit

La tristesa

entra per tots
els racons de la meva casa
omple els silencis
amb la remor
d'un mar llunyà
d'una història
que no he començat
a acabar

escombra amb les nostàlgies
d'altres llunes
que van omplir
tantes nostàlgies
tan efímeres
congelades en la tristesa

presa possessió
de les veus
ahir tan estimades
ve del matí
viatjant de l'adéu
dels núvols que solen ser
frugal destinació
abocador
i
recer del temps

Primavera perdut

primavera oculta
baixa de les pells
escaldades de la pluja
que provoca desdeny

indiferència de les estrelles
que escolten el murmuri
callat/ assossegat
per la tempesta
que no encerta a néixer

en el fred perdura
la memòria
d'altres dies
altres matins
que neixen dels refugis
dels ulls
que miren a les finestres
i gens més

centella congelada
avatar de paraula
no aquesta
recordada això si
per l'oblit
pel llampec
de la tempesta
que ara sí nega
tot despertar de primavera

La teva mirada

deixa'm nedar
en el dolç banús
de la teva mirada
en la caòtica certesa
de despertar i veure
veure'm aquí
amb tu

deixa que de les meves mans
les gavines neixin
amb ànim precís
amb llum que malastruga
em reprodueixi
en les ombres
que tenen els teus ulls
card i centella
llum que difumina
la meva veu
en multitud
de siluetes
informes
sublims
nuvoloses

A26113

Vaig regant
Les vesprades
Il·luminades d'esta vida
Amb les últimes
Gotes de la meua sang

L'alé sorgix
com a herba
En el sardinell
Que feroç la nit
Vindrà a tallar

Vaig regant
La memòria del vell
En dies encara
No escrits

Vaig deixant
Que cresquen llacs
D'absència
On ants va haver-hi
Presència
D'esta carn
Que diu
Ser.

A25118

Cor de taulells
Que el meu pas
Alié, corrent
van rebre inermes
Ara em veieu plorar
Esta nostàlgia sense acabar
En lament solemne
O cant fervent
Que faça de la vida llac
Que ancore a les meues memòries

Ací
Sense pau ni estrela
Estic buscant
El descans que els condemne
A vosaltres
Al silenci
Cor de taulells
De dura pedra
Suau memòria
Com el son
O la vida mateixa

A25113B

Que et vull
ho saben les gavines
Que les meues mans
Buides dibuixen
En l'estorada

Ho saben els meus renyons
Que per tu sospiren
Com davant de la seua llunyania
La muntanya adora
Al llamp

Sap el silenci
Que et vull
Per que ho he omplit
De paraules
En el teu nom

I ho sap
El vent sud
Que m'assenyala el pas
ho sap perquè el món
Obert com a flor
davant de la meua vida
Però tu
Pareixes
Ignorar-ho.

A2511W

Els fanals dels teus ulls
Es van apagant
Conforme minva
la vesprada
Que
Decau
Agònica
Festiva entre
Els clamors que
Vénen llunyans sobre
El mar de la gent immòbil

S'apaguen
els teus ulls
Tan enceses
Al matí
Tan fets
A l'espera
De la desesperança
S'apaguen mentres
S'encén
la seua memòriaEn mi.

A2511R

Anem sorgint
D'entre ombres
com a clavills
Que exhalen memòria
Distància
Retorn

Eixim de l'oblit
Amb el distant so
De la pedra que ens forja
Entrem a la vigília
Arrossegant davall la pell
Badalls del son
Que encara és possible

Anem tornant
Gavines caigudes
A resumir ferides
A resomiar el món.

A2511Z

Mai acabaré este dia
No sé quan va començar
Se m'escorre de les palmes
Que se solacen
En la peresa
De la seua soledat

Es prolonga
com a plana solemne
des de la llunyania
Del present
Malaptesa de la memòria
Sempre pendent
D'algun retorn.

Arriba fins la proximitat
Dels dies
Que no vindran
Que apareixeran
com a estreles en la nit que este dia sal.

A penes

A penes si respirem
Si reconeixem
Qui és aquell
Que ens mira, incrèdul
des de l'espill clar
Que fa d'ombra

Ens han tapiat els ulls
De la memòria
El el seu ha volat
A un altre niu

Tot ara és fosc
Com la mà que subjuga
el demà que
Ens pertanyia

Per que si a penes
Ens deixen
Dir els que som
Com farem
per a fabricar
Construir
Oblidar el futur?

Al final

Al final
No som més
Que açò

Ombres si el sol
ho desitja
I ens naix

Apèndix daurat
Entre les carns
Pendents de resolució

No som més
Llum
Si la tristesa
És propícia
Vida que s'entrega
A la memòria

Cendra que torna
A la flama que va ser
Que no és
Que el destí
No deixa ser

Succeeix

succeeix que de sobte
l'home s'aixeca
i mira al seu costat
i mira al sostre
al mirall
i sap que està sol

succeeix llavors
que surt al carrer
per a veure si es troba
llegint el diari
prenent cafè
escoltant els trists graznidos
de les aus del migdia

succeeix que es busca
per a saber si està vagant
però no es troba i se sent sol

llavors entra
en el portal qualsevol
i demana aigua
aire
o ambrosia
per a refrescar la seva memòria
per a confirmar el seu oblit

mira llavors
en l'aigua
en el rostre del senyor que passa
sense veure-li
sense advertir-li
si més no
que està sol

succeeix llavors
que l'home plora
i amb el seu plor
marca de gavines el capvespre
que acumula paraules i cansaments
i succeeix que l'home
cansat també
decideix deixar d'existir.

Les hores

Les hores es dormen
en el temps
que penja
hores i minuts
de la letargia nocturna

cauen
vertiginoses
en les mans clares
en els ulls com fogates
que romanen tancats
negats a somiar

mostra l'insomni
les seves albes llavis
la seva fam inesgotable
de ser deliri
passió que no acaba
al despertar

les hores cauen
com navalles
com fulles tardorenques
sobre la presència
absència
anhel de tornar.

Sobre la tarda

sobre la tarda ombria
cauen cendres del deliri
humecten els ulls
apareixen el fastig

neixen arcs de llum
dels somriures fugaços
la solitud d'avui
un soroll de cristalls
que al sol es trenquen

és tard de fred
gavines precursors
remunten el vol
cap al mantell salí
de l'oblit

en la seva absència
hi ha escletxes de somni
memòries de vagues nostàlgies
que troben en el desdeny
el seu veta de plor

és tarda i ranera
les cendres cobreixen
les meves mans
i la solitud tanca els seus ulls
mentre el meu paladar
absent cerca
en les entranyes vespertines
les últimes esquirlas del somni

Solitari

a Fernando Pessoa, in memoriam.

vaga amb les seves ombres
pels carrers
trist, saudoso
amb les mans
subjectant el vent
que a veus
li repeteix
les seves veus

desenrotlla la nit
que les estrelles
escampa
fuma un cigar
la seva silueta solitària
es trenca
en infinits
d'ombres
de tots
els quals són
sense ésser

no hi ha Ophelia
i totes les cartes
d'amor
són ridícules
es va
sense els seus ulls
amb el seu vestit
marró
Caeiro ja l'espera en l'altra vorera

Dubte

No es què és
el que ha
de portar
aquest insomni
si plor
o núvol
llunyania
o nostàlgia
de tornar
a ésser
el que va anar
gens
al mig
del no-res
un simple oasi .
de la solitud

gens hi ha
entre els meus llavis
excepte cendra
d'aquestes paraules
que moren
lluny de les teves oïdes

hi ha coses
dintre de mi
que, quimera
volgués veure
abans de deixar-me anar
d'una vegada a somiar.

Les ombres

Contemplo les ombres
que la nit deforma
les fa immediates
papallones
retallades
informes de voluntat
es dibuixen
en la meva pell
ombrívola
taciturna

els seus grillons de nostàlgia
són nits estèrils
i buides que només
la matinada
sap perllongar

contemplo les ombres
cards fosos
que es van
gavines de l'alba
a l'oblit.

Em basta

Em bastaria el matí
per a pensar-te
saber-te viva
pertanyent
a alguna regió
de la fantasia
o la realitat

una sola paraula
per a nomenar-te sencera
sempre que en el teu pit
segueixi havent estrelles

em bastaria la nit
per a somiar-te
en la meva llunyania
entre la pluja
que de llum dibuixa
el meu rostre buit

em bastaria
tocar el teu rostre
una sola vegada
perquè en mi estiguis
com deliri
de la solitud

em bastaria saber-te
nena de les meves nits
i dies de deliri
per a poder viure per sempre
atingut a la llum
de la teva mirada
que omple al món
de sentit

però les meves paraules seques
s'humitegen en el teu anhel
i aquesta misèria meva aliena
em talla la veu
que només sap callar
la màgica paraula
que assabenta
pogués
nomenar-te

Moll cremat

Fins a aquí arribo,
moll cremat,
per angoixes sense sentit,
per dolors de dies,
absències,
somnis que desvalguts,
recorren cada insomni,
que un sospir els convoca.

Llec al teu pit,
els dolors freds,
de la paraula absència,
el tímid murmuri de la seva malenconia,
la saudade recollida,
en tants naufragis,
en punts despertessis.

Sóc de tí,
fastig que convoca,
a les estrelles,
llunyanes memòries oblidades,
a passejar en el mar,
el seu cadavérica bellesa,
moll cremat,
ets com sóc,
vida que ningú,
ha inventat.