dilluns, juny 01, 2009
Quan
i les paraules no siguin necessàries
i tot soni
com la tèbia evocació d'una abraçada passada
quan les estrelles
tornin al teu pit
desolades,
tocades per un accent d'argent i azur
quan entre els teus peus
els meus passos sonin
amb malenconiosa duresa
jo et veuré arribar
com llum d'una promesa
d'altra vida
iniciarà la poesia
el seu salvatge recorregut
per les pells buides de somni
rodarà els meus llavis,
buscarà la seva entrada
serà papallona
que en silenci es posarà
en les teves oïdes
quan venja la nit
i ambdós estiguem
cansats i assedegats
i les nostres mans
només es toquin a distància
veuré els teus ulls en la foscor
veuràs la meva foscor en els teus ulls
dimecres, març 25, 2009
Sonidos
la fuerte amargura de la tarde
el sigiloso amor que el silencio
propone al viento,
he escuchado trinar los campos
que, verdes de un melancólico viaje,
se rinden al encanto oculto de la ciudad que envejece
He escuchado palmas volando
al encuentro del pecho amado,
y una mirada cetrina que me quiso y quiero
que me buscó y a la que renuncié
Te he escuchado
siempre desde el misterioso naufragio
en el que no valen las palabras
menos que una intención,
en el que la única fuga
es el insomnio
He permanecido
en la cara oculta de la luna
enhebrando canciones que canta
mi amnesia en tu oído,
he escuchado a tu pecho
caja de rayos y futuro
y también te he escuchado cantar
pero una cosa
no he podido hacer
acallar la voz de este miedo
de esta pena que impide
a mi voz surgir
de la prisión
de estos días
dissabte, gener 31, 2009
Deixaré la ciutat
que de la meva tristesa
van fer mirall,
salut i vida
d'aquest dia que em duu
lluny com ona
com memòria que prop
la trajectòria dolça de la meva infància
la innocent convocatòria
de qui amo
deixaré la ciutat
que m'alimentés
de festives ruïnes
d'àlgides nostàlgies
tornaré la mirada des de lluny
com qui vol tornar
a la vida
estranyaré els seus captaires
i els seus fanals
el seu sol
el seu soroll,
estranyaré el fastig
que mira gelós
des dels ulls dels vells
i les colomes
deixaré la ciutat
el seu jaç tebi
tan ple de clams
i de vents
de recessos verds
de somnis inútils
que es van amb mi
avui al no res
deixaré la mirada
de qui em segueix
la seva salutació tendra
em donarà esperances
els seus ulls cedre
marcaran la meva volta
quan a l'amor el seu silenci
no distregui
tornaré a sopar entre
tenebres
tornaré als meus parcs
i a les meves places
mirant inassolibles
aparadors
que omplin d'il·lusió els meus ulls
encara de nen
que és ja vell
deixaré la
i en ella el poema
que mai vaig escriure
a qui estimava
deixaré la ciutat sota l'enderroc
de tanta nostàlgia
malament acabada
fumaré lenta el meu comiat
marxaré amb el sol
amb el matí
buidaré el calaix trist
de la meva memòria
en els seus carrers senyal
del meu desvaria la bogeria duré feliç
al meu jaç de viatgei de camí
m'acompanyaran mil il·lusions
trencades i veteranes de la seva selva
em deixaran tocar els seus temors
la sàvia horta
i la inexperta ombra
deixaré l'espai immaculat
que m'esperava
en el cementiri
el guardaré per si no torno
que esperi el meu nom
al seu
i al seu cos
deixaré el rierol gris
que no corria
sinó en el somni que
es marxava
marcat d'insomnis
de fams declarades,
de lluentor trist
de mirada famolenca
deixaré la ciutat
però si em necessites
estaré en el mar
ja convocant
els vents sud
i tramuntana
a concedirme
el darrer somni
en el qual estiguem
ambdós cansats degustant ombres
en catedral
marcant anhels
en els cantons.
divendres, gener 30, 2009
Cuando
a las llanuras
a limpiar su rostro
en la tersa blancura
de la paz
del río
y se va haciendo
lánguida luz
y los ojos que se agotan
poco a poco
como faros que se alejan
de su murmullo
de su silencio
cuando el sol besa
las colinas con tristeza
como muriendo
en cada voz
y salen
de su sangre las estrellas
que brillan sin tiempo
con saudade
salen de su escondite
mil deseos
que son sombras
siluetas que danzan
en la muerte del sol
cuando el sol baja
la cabeza
y se apaga
su calor
encerradas
en mis ojos
quedan tantas cosas
por ver.
dijous, gener 29, 2009
Importancia
que la madrugada vista
el viento congelado
con los colores
de un sol futuro?
¿o la espera
gaviota anclada
en el cielo, viendo el fin
que se acerca
lenta, silenciosamente
como fuego
de un mañana
de otra espera?
¿le importarán
al fuego de este sueño
las cenizas que será
el abierto tiempo
de encontrarse vacío
derrotado
antes de tomar
la espada,
la pluma?
dimecres, gener 28, 2009
Hastío
vacía, calma
existe en el vivir
día tras día
despierto en la vigilia!
¡qué desangrada armonía
canta esta tonada
sorda, inconcebible
marchando lentamente
por las galerías
del viento!
¿es acaso sólo el gusto
de estar aquí
fumando cenizas
removiendo fuegos
lo que nos ata?
Quizá
y es lo primero que sueño
la única virtud
de esta vida larga
es desear no vivir.
dimarts, gener 27, 2009
Dondequiera
está regada tu sombra
en la nube ligera,
en el sol que quema
en esta pupila que no te olvida
aquí tu paso
es graznido/ trueno del mar
que no se marcha
que se hace eterno himno
de la soledad
estás esparcida
en mis
noches pasadas
las habitas como memoria
fantasma ligera
y brisa del desierto
de mi corazón
yo aquí
hinchado de soledad
te miro en mi olvido
en esta ausencia tuya
presencia eterna
de mi duelo
¡oh, paloma de mi sueño!
dilluns, gener 26, 2009
Sombras
con el fardo de mis noches
de mis palabras rotas
rojas promesas
inundan mi insomnio
me veo
ruinas de lo que soy
volcán que explota
en cientos de cenizas
del lodo y barro que fuí
antes que la vida
me negara
se borra mi paso
en la ciénaga de la memoria
soy olvidoy suspiro que muerde
la última luna
humedecida bajo mi llanto
naufrago en la vigilia
que todo será,
menos mía
¡oh, ansiedad!
diumenge, gener 25, 2009
Foto
Pensando que la noche pudiera ser eterna
guardo entre las manos
la luz que la ausencia
aún no ha tomado para sí
descanso los pies
que han sabido andar las madrugadas
espero firme
que las estrellas sinceras
inyecten paz a mi nostalgia
Pensando en que la noche
bien pudiera querer mis ojos
encierro en ellos una imagen
tuya o de cualquiera
otra fantasía que me regrese a la vida
miran las piedras
el camino marcado por el viento
por los días
la eternidad comienza hoy
cuando la nochecuando el frío
cuando la nostalgia sus labios abra
y su palabra no sea melancolía
Vendrá la noche
y será eterna
como las manos que te guardan
la palabra que te nombra
el silencio en que esperas
para despertar,
como tú
como yo
como el siempre y el jamás.
dissabte, gener 24, 2009
Deseos
un poco de vida
empeñada en tus ojos,
mujer querida
fantasía que los días
hacen real
quiero dejar en tí
del corazón
puerta abierta,
abrazo pronto
tierna gaviota
azorada presencia que estimo cerca
si la luna permanece
tras pasar la madrugada
quiero dejarte un verso
en el pecho
que te alumbre
como flor inextinguible.
divendres, gener 23, 2009
Vivir
recoger miel y ajenjo
paladear con voraz placer
cada gota de rocío
que muere en los labios
Conviene creer
que todo existe
y estamos aquí
alojados en el insomnio,
cruzados de brazos
ante la tempestad
del tiempo
Tomar entre las manos
la piel
los ojos
la sombra
de una mujer amuleto
del despertar
Saber que no hay más allá
que la vida es esto
la eternidad este momento
Conviene dormir
sin cansancio
sin disturbios
y pensar que dormidos vivimos
observando la vigilia
por si alguna vez
despertamos
dijous, gener 22, 2009
Morir
Sin que nadie lo vea
sin importancia
muere la flor
de los días
relojes que pasan
sobre nuestras sombras
Silenciosa
con pies de goma
seda de silencio
se va la vida
y se lleva todo
luz
tristeza
duelo
voz que levanta el vuelo
que se arrepiente
de haber sido
Sin que nadie lo note
sin más que el propio espanto
inaudita soledad eterna
un día nos iremos
bueno lo malo
sin importar
a nadie
dimecres, gener 21, 2009
Restos
Nada se va
Todo se queda aquí
en este instante
bolsa frágil
que de esquirlas diarias
fuego tenue
está repleta
Nada adolece
el dolor acaso existe
por que el ojo cansado
de su contemplación recuerde
un naranjo
una nube
una cara
que, bendita y difuminada
al olvido se fue
Aquí sólo quedo yo,
álgebra de puntos
interminables, irresolutos
dispersos disparos de lluvia
Memoria de vientos
que soy o fui o estuve siendo
aquí solo quedo
pero además
nada hay
dilluns, gener 05, 2009
Nit
penjo memòries dels teus ulls
que em miren
des de la llunyania
des del no-res
Pensant que la teva veu
se'm perdi en el silenci
he llaurat paraules lluminoses
que brillin
en el buit dels meus dies
Estàs aquí
subtil i fràgil
somni inapel·lable
no et tinc
però és meva la teva memòria
Vague en el territori
que divideix la teva ombra i el teu cos
pensant en la nit
m'alimento de la teva nostàlgia
de la teva absència
de la meva tristesa
Pensant que la nit pogués ser eterna
tanco els ulls
reso una pregària amb fe, amb el cor
sostinc de la mà a l'esperança
que em despertarà
quan als meus llavis arribi
el fragor de la teva matinada
diumenge, gener 04, 2009
Orden
en su sitio
reloj de angustias
gira en torno
alrededor de la tristeza
del suave susurro
que se estrella lluvioso
en los cristales
en la piel
de esta sombra sin melancolía
Cada cosa
en su sitio
una luna para el martirio
otra vela por cada insomnio
un silencio por todo lamento
todas las palabras para decir
nada
Y en torno gira
este amanecer tardío
salino, sigiloso
anhelante como vida a la espera
de ser encontrada
develada por la lluvia
de su tumba de olvido
Cada cosa en su sitio
un reloj
un silencio
un poema
que desconocido reclame
su oportunidad
de vivir
dissabte, gener 03, 2009
Días
forma la sombra
de estos días
página blanca que se escribe
con sol
con lluvia
con el latido
que el silencio
no sabe esconder
Lento se precipita
sobre los saudosos oídos
el aliento que alimenta
la soledad de su laberinto
Nace pues la aurora
del tiempo y su semilla
mientras leve
el murmullo perpetúa
las sombras efímeras
y graves
que estos días
son
divendres, gener 02, 2009
Todo
son esta memoria
este camino andado
en el insomnio
entre días sin conciencia
Tienden sus manos
los recuerdos mutilados
las fantasías abandonadas
entre los cardos
flor del despertar
Aquí somos desconocidos
reconocidos acaso
por la ausencia
por esto que no somos
que no quisimos ser
Todo el tiempo
es este minuto
este segundo
este respiro
que entre tus labios tiembla
muriendo al final
en mí.
dijous, gener 01, 2009
Tarde
nevada de hastío gris
de luces perdidas
cae la tarde
Solo el silencio
acompaña el paso vacío
que cuelga del corredor
donde el olvido
abandonó sus últimas frases
Todo gira en esta tarde
como enhebrado
en la calma de otros días
amarga ventura de seguir aquí
en ningún lado
Como estrella caduca
luz que se fragua a cada instante
en cada nube
que a la vida saluda
llorando su corta
insignificante
existencia
dilluns, octubre 27, 2008
Serás mi voz
y mi sombra estè compuesta
por las cenizas de viejos sueños,
andanzas irreales de otras vidas
serás mi voz
Cuando entre la noble soledad
vislumbre tus ojos,
faro y guía nocturna
de estas manos que ya no viven;
cuando estreche con memorias válidas
tu piel,
circunstancia del delirio,
cuando vuelva de este viaje eterno
estarás conmigo
Y seremos uno
tus ojos en mi boca
mi boca en tu corazón
anidándose la alegría
en el entorno gris que nos rodea;
cuando no tenga más qué decir
serás mi voz
Cuando a tus hombros
la noche pese
y los sueños arranquen de golpe
su tibio aliento de tu pecho,
cuando no veas sino mi reflejo
en tus sombras,
estaré contigo
Cuando el viento sur te cubra
y mi voz sea un susurro perdido
y nos vuelva a reunir la tristeza
seremos eternos
silentes
ninguno
dilluns, abril 28, 2008
Tristessa (Balada de Lisboa)

dels carrers
que esbalaïxes em miren
en aquest tardà divagar
incessant pluja
de memòries vetllades
de somnis i fastigs
Anhel aquell vell rostre
Poema uno
deja que se aleje el olvido
que la esperanza, ciervo herido
anide en tu pecho,
crisol de oros fulgurantes
que iluminan estos días
Déjame abrazarte desde el olvido
que he elegido como resguardo
deja que las palabras fluyan nuevamente
describiendo un arco luminoso
entre tu camino y el mío
Despierta, pequeña joya de la mañana
con la poesía besándote los labios
dame la mano y crucemos
levemente el umbral
que tanto temo
sea el último
dimarts, desembre 04, 2007
Piedra
piedra
de cardo absoluto,
de renaciente vergüenza?
¿Quién ve por tí?
Corazón seco que en las tinieblas
destella soledades
terribles tristezas
lamentos únicos.
Déjame caer contigo
sentir el dolor
que tapa tu boca
que te borra el rostro
seamos uno
piedra y llanto
voz inextinguible que se difumina
en mares ignorados
en temibles lejanías.
Háblame, piedra
con el aliento invernal de tu historia
fúndete en el olvido
regresa a tu origen
a la tristeza que tanto anhelo
dissabte, juliol 07, 2007
Negrita
dimarts, març 13, 2007
Cançó per a la pluja

dilluns, març 05, 2007
Declaración
Contra mi voluntad y contra mis fuerzas
contra el viento que me aleja
contra los sueños en que te veo
tan cercana a mi pecho
tan lejana de mis esperanzas.
No recibiré otro abrazo en el pecho muerto
que no sea el tuyo
surtidor de mi tristeza,
no miraré otro cabello
ni arrastraré más saudades
que las que me trae
tu silencio de tierra dentro.
Esperaré
con mis mejores nostalgias puestas
con la ciudad que no duerme
con el vacío de mis palabras
estallarán todas las penas
si llegas acá.
Estaré aquí quan es vagi
aguaitant centellas
li mataré mentre dormi
encara que et perdi
dimarts, febrer 27, 2007
Distancia

dijous, febrer 22, 2007
Amb tu

dissabte, febrer 10, 2007

dilluns, octubre 23, 2006
Fado da noite

Olho à noite
com a paciência perdida
em nuvens do amanhecer
que não se vai
que só muda sua pele
pela desta noite
perdurável angústia
de saber que nada
sem a vida
pode-se perder
sob a cortina
de mares escuras
de esquecimentos flagrantes
silêncio formoso
que me enche
de idéias profusas
chuva noturna
que também apaga
minha presença.
diumenge, octubre 22, 2006
Llunyania

Mira cap a la llunyania de la nit desgrana estrelles errantes amb el silenci que els teus ulls guarden per a vertirlo en la meva absència
Escolta la cançó trist recordatori del que es marxa de l'oblit que ens amenaça des d'algun lloc del futur
Torna amb el sol amb les ombres propícies que esperaré aquí innocent pedra per a regressar a la vida
Dóna-li vida a les teves mans que volen avui llunyanes del teu pit dels meus dies
Torna la mirada sobre les estrelles cremades pels meus llavis recorda que espero per que, a més quins altra cosa faria? |
divendres, octubre 13, 2006
Fado -Regresso-

regresso ao lugar primeiro
que vió partir minhas nostalgias
regresso com o canto frio
de uma daga -lua formosa
que tende suas mãos
para o infinito da noite
regresso ao amor
que em sua infinita cobiça
encarna os sonhos mais profundos
filhos da insôniadas solidões mais absolutas
regresso ao fim para não me perder
para saber que não se espera
só o que se almeja,
regresso igualsem ser o mesmo
ataviado de outras tristezas
que olham sua luta eterna
por deixar de ser
estou aqui
no campo absoluto de minha tristeza
não importa o passo
importará que chegues a ele.
dijous, octubre 05, 2006
La soledad
dimecres, setembre 13, 2006
Triptico: La noche
dissabte, setembre 09, 2006
Tríptico: Los muertos
Tríptico: Regreso
dissabte, setembre 02, 2006
A1114

Senda de pedres
Obris els llavis tro
Que ha de seguir
la teua vida
Véns baixant
a fi
De perseguir el bo
Que puga tindre
la meua fugida
Naixes de la llum
Que escorre
De l'oblit
Véns a posar-te blau
A plorar
El que se n'ha anat
Senda que el meu pas
Contempla
Perdut entre les ombres
A vegades la veu
Trempes
En els meus ulls
Que plores.
A1019M

He volgut alguna vegada
Escapar-me amb tu
Ocupar l'espai incert
Que plena de llum
L'oblit
Navegar cap a l'aurora
Que en els llavis
Ens posa l'ocàs
Arribar fins a la porta mateixa
Dels desitjos
Que ens criden
He volgut sembrar
En la teua terra
Una flor de vers
Que el núvol gelat toc
Espada de foc
Que anuncie
L'eixida de l'alba
Posar-nos sobre el mar efímer
Que dels teus ulls naix
Tornar a este dia
com a moll
En el que he volgut
un sol dia
Escapar-me de tu amb tu
és a dir
amb mi.
A1014

Lent, lluminós
com a súplica d'eternitat
Acosta el seu morro
El futur
De cascavells ple
De portes obertes castell
Aguaita
De nit a les donzelles
Penetra els seus sons
Els fecunda amb sospirs
Ronda
Els límits
La pell del dia
Que a penes morint
Serà ahir
Lent, immaculat
Sense nom
I sense barret
Ve el futur
A abillar de llorers
les nostres mans
O a pintar-li flors
A la nostra calavera.
A419

Deix el meu cos
En el buit erm
Que ocupen els dolors
Aromes tendres
Penetrats de la memòria
Pernocte en una branca
En la mà que silent
Em guarda en l'amnèsia
Si despert
M'evapora el desig
Que a la teua pell em flama
Com amb màgica flauta
Sóc núvol que llavors
Es dedica a somiar.
Si dorm
Em condensa
El sopor verdós
Que rega llum
Sobre les meues ferides
I em fa etern
I em fa tornar
A914b-28

Són com a aigua
En l'aigua mesclada
Afonats
De cedre perfumat
Perpetuats
En la tímida innocència
Del teu rostre
Mirada castanya
Què dolç vol té
Eixa ceguera tan teua
Que em recorda,
Eixes mans que em maseguen
Com si fóra
Incerta memòria
Innocent victòria són
De tu davant de l'oblit
Són com a basses
En la immensitat
Del teu cos
Licor i copa
En les que bec
Nèctar i ambrosia pures
Soledad dels meus dies
I eternitat de les meues nits
Sense caragols de mar i són portals
Que en silenci
Comuniquen
Tot allò
Que les paraules
No podrien.
A914
Hem tornat a casa

la nit estén els seus braços
entre els passos
que vam donar al partir;
sobre el llit
els somnis encara esperen
per ser descoberts,
gaudits, viscuts;
I en les ombres
esperen els records
esperant regressar
a la delirant memòria
de qui no va oblidar:
hem tornat a casa;
la humitat de les cambres
ens rep amb la seva càrrega de nostàlgia,
les paraules s'han fet mur
i mar que ens rep
amb el seu onatge d'humit afecte;
encara ronden
els grans fantasmes com
ombres de llum
són pares alegres que ens veuen arribar
ens esperen en el portal
que somrient ens vigila
a l’entrat en la seva amable amplària;
les finestres s'embriaguen de nocturnitat
la poesia merodea en el cafè
que ens espera
ple de malenconia, de fidelitats;
la porta ja es tanca
després de nosaltres
no espera que sortim
per fi hem tornat a casa.
Ulls

“Per que em teniu aquí si aquest aquí jo no el vull”
Rafael Alberti
Ulls que van néixer
veient el mar
el mar veuran
fins que morin
van créixer sent gavina
que va perdre el rumb
terra dintre
i es va llençar al buit
entre edificis i pins
va arribar a aquest lloc
amb sol i penes
amb llunes noves
que no susciten la fúria d'un mar
sense fre
de passió
però per dintre ígnia corrent del cor
s'incendia amb el so
del caragol llunyà
que porta el mar
en les seves entranyes
encara que el seu interior
buidors estiguin
¡i què mirar que més valgui!
ulls que van néixer en el mar
veuran acabar en ell el seu plor
fins que morin.
Conèixer

Álvaro de Campos
Desconegut pel carrer
camino
buscant la meva silueta
el que algú pogués reconèixer
el que pogués tenir
trobada dues mans
tirades a l'oblit
que són gavina i llama
que recorren l'esquena
de no sigues què
impaciència meva
inoportuna
com el córrer del temps
fervor del desconegut
començo a desconèixer-me
i trobada en el mirall
un petit mirall que coincideix
que no hi ha gens
i aquí trobada
una flor, una deriva
que fugaç en l'insomni
em dibuixa
persistent deliri
a pesar dels passos
i les hores / i del temps
a pesar de mi
començo a conèixer-me buidor/ ple
no existeixo
encara que també la pluja em mulli
caminant pel carrer.
Paraules eternes

paraules eternes
els arbres desbocades
d'aquesta angoixa
voregen els límits
de la solitud
àmplia com llavi
del mar musell sense somni
que vomita oblits
al vent les paraules
es fan colomes
que precises cauen
fent tempesta
del sol
que vetlla el fastig
paraules eternes
que vencen el silenci
vidre que ens guarda
de la mort de l'oblit
La tristesa

els racons de la meva casa
omple els silencis
amb la remor
d'un mar llunyà
d'una història
que no he començat
a acabar
escombra amb les nostàlgies
d'altres llunes
que van omplir
tantes nostàlgies
tan efímeres
congelades en la tristesa
presa possessió
de les veus
ahir tan estimades
ve del matí
viatjant de l'adéu
dels núvols que solen ser
frugal destinació
abocador
i
recer del temps
Primavera perdut

baixa de les pells
escaldades de la pluja
que provoca desdeny
indiferència de les estrelles
que escolten el murmuri
callat/ assossegat
per la tempesta
que no encerta a néixer
en el fred perdura
la memòria
d'altres dies
altres matins
que neixen dels refugis
dels ulls
que miren a les finestres
i gens més
centella congelada
avatar de paraula
no aquesta
recordada això si
per l'oblit
pel llampec
de la tempesta
que ara sí nega
tot despertar de primavera
La teva mirada

deixa'm nedar
en el dolç banús
de la teva mirada
en la caòtica certesa
de despertar i veure
veure'm aquí
amb tu
deixa que de les meves mans
les gavines neixin
amb ànim precís
amb llum que malastruga
em reprodueixi
en les ombres
que tenen els teus ulls
card i centella
llum que difumina
la meva veu
en multitud
de siluetes
informes
sublims
nuvoloses
A26113
A25118

Cor de taulells
Que el meu pas
Alié, corrent
van rebre inermes
Ara em veieu plorar
Esta nostàlgia sense acabar
En lament solemne
O cant fervent
Que faça de la vida llac
Que ancore a les meues memòries
Ací
Sense pau ni estrela
Estic buscant
El descans que els condemne
A vosaltres
Al silenci
Cor de taulells
De dura pedra
Suau memòria
Com el son
O la vida mateixa
A25113B

Que et vull
ho saben les gavines
Que les meues mans
Buides dibuixen
En l'estorada
Ho saben els meus renyons
Que per tu sospiren
Com davant de la seua llunyania
La muntanya adora
Al llamp
Sap el silenci
Que et vull
Per que ho he omplit
De paraules
En el teu nom
I ho sap
El vent sud
Que m'assenyala el pas
ho sap perquè el món
Obert com a flor
davant de la meua vida
Però tu
Pareixes
Ignorar-ho.
A2511W
A2511R
divendres, setembre 01, 2006
A2511Z

Mai acabaré este dia
No sé quan va començar
Se m'escorre de les palmes
Que se solacen
En la peresa
De la seua soledat
Es prolonga
com a plana solemne
des de la llunyania
Del present
Malaptesa de la memòria
Sempre pendent
D'algun retorn.
Arriba fins la proximitat
Dels dies
Que no vindran
Que apareixeran
com a estreles en la nit que este dia sal.
A penes

A penes si respirem
Si reconeixem
Qui és aquell
Que ens mira, incrèdul
des de l'espill clar
Que fa d'ombra
Ens han tapiat els ulls
De la memòria
El el seu ha volat
A un altre niu
Tot ara és fosc
Com la mà que subjuga
el demà que
Ens pertanyia
Per que si a penes
Ens deixen
Dir els que som
Com farem
per a fabricar
Construir
Oblidar el futur?
Al final
Succeeix

l'home s'aixeca
i mira al seu costat
i mira al sostre
al mirall
i sap que està sol
succeeix llavors
que surt al carrer
per a veure si es troba
llegint el diari
prenent cafè
escoltant els trists graznidos
de les aus del migdia
succeeix que es busca
per a saber si està vagant
però no es troba i se sent sol
llavors entra
en el portal qualsevol
i demana aigua
aire
o ambrosia
per a refrescar la seva memòria
per a confirmar el seu oblit
mira llavors
en l'aigua
en el rostre del senyor que passa
sense veure-li
sense advertir-li
si més no
que està sol
succeeix llavors
que l'home plora
i amb el seu plor
marca de gavines el capvespre
que acumula paraules i cansaments
i succeeix que l'home
cansat també
decideix deixar d'existir.
Les hores

en el temps
que penja
hores i minuts
de la letargia nocturna
cauen
vertiginoses
en les mans clares
en els ulls com fogates
que romanen tancats
negats a somiar
mostra l'insomni
les seves albes llavis
la seva fam inesgotable
de ser deliri
passió que no acaba
al despertar
les hores cauen
com navalles
com fulles tardorenques
sobre la presència
absència
anhel de tornar.
Sobre la tarda

cauen cendres del deliri
humecten els ulls
apareixen el fastig
neixen arcs de llum
dels somriures fugaços
la solitud d'avui
un soroll de cristalls
que al sol es trenquen
és tard de fred
gavines precursors
remunten el vol
cap al mantell salí
de l'oblit
en la seva absència
hi ha escletxes de somni
memòries de vagues nostàlgies
que troben en el desdeny
el seu veta de plor
és tarda i ranera
les cendres cobreixen
les meves mans
i la solitud tanca els seus ulls
mentre el meu paladar
absent cerca
en les entranyes vespertines
les últimes esquirlas del somni
Solitari

vaga amb les seves ombres
pels carrers
trist, saudoso
amb les mans
subjectant el vent
que a veus
li repeteix
les seves veus
desenrotlla la nit
que les estrelles
escampa
fuma un cigar
la seva silueta solitària
es trenca
en infinits
d'ombres
de tots
els quals són
sense ésser
no hi ha Ophelia
i totes les cartes
d'amor
són ridícules
es va
sense els seus ulls
amb el seu vestit
marró
Caeiro ja l'espera en l'altra vorera
Dubte

el que ha
de portar
aquest insomni
si plor
o núvol
llunyania
o nostàlgia
de tornar
a ésser
el que va anar
gens
al mig
del no-res
un simple oasi .
de la solitud
gens hi ha
entre els meus llavis
excepte cendra
d'aquestes paraules
que moren
lluny de les teves oïdes
hi ha coses
dintre de mi
que, quimera
volgués veure
abans de deixar-me anar
d'una vegada a somiar.
Les ombres
Em basta
per a pensar-te
saber-te viva
pertanyent
a alguna regió
de la fantasia
o la realitat
una sola paraula
per a nomenar-te sencera
sempre que en el teu pit
segueixi havent estrelles
em bastaria la nit
per a somiar-te
en la meva llunyania
entre la pluja
que de llum dibuixa
el meu rostre buit
em bastaria
tocar el teu rostre
una sola vegada
perquè en mi estiguis
com deliri
de la solitud
em bastaria saber-te
nena de les meves nits
i dies de deliri
per a poder viure per sempre
atingut a la llum
de la teva mirada
que omple al món
de sentit
però les meves paraules seques
s'humitegen en el teu anhel
i aquesta misèria meva aliena
em talla la veu
que només sap callar
la màgica paraula
que assabenta
pogués
nomenar-te
dimecres, agost 09, 2006
Moll cremat
moll cremat,
per angoixes sense sentit,
per dolors de dies,
absències,
somnis que desvalguts,
recorren cada insomni,
que un sospir els convoca.
Llec al teu pit,
els dolors freds,
de la paraula absència,
el tímid murmuri de la seva malenconia,
la saudade recollida,
en tants naufragis,
en punts despertessis.
Sóc de tí,
fastig que convoca,
a les estrelles,
llunyanes memòries oblidades,
a passejar en el mar,
el seu cadavérica bellesa,
moll cremat,
ets com sóc,
vida que ningú,
ha inventat.


