Tristessa (Balada de Lisboa)

Tinc tristesa
dels carrers
que esbalaïxes em miren
en aquest tardà divagar
incessant pluja
de memòries vetllades
de somnis i fastigs

Anhel aquell vell rostre

que entre els meus ulls

deixés la bellesa clavada

com recordatori que és possible

trobar la llum

encara en la presó d'aquesta ciutat fosca

Cerco entre les meves ombres

raons de cendra, de pedra

que em facin tornar a aquella pau

que tranquil·la m'espera

encara que no esperi

I la trobada

-seriosa, absolutament nova-

blava entre els límits de la ficció

amb els braços desconfiats

amb el seu parlar pausado

tinc por de despertar

d'allunyar-me altra vegada

de la seva tèbia falda

de deixar-me abraçar

per la desil·lusió i l'esperança

Tinc tristesa

d'haver trobat el que vaig deixar

el que vaig poder prendre

i avui ja no és meu

Poema uno

Cierra los ojos, tibia certeza
deja que se aleje el olvido
que la esperanza, ciervo herido
anide en tu pecho,
crisol de oros fulgurantes
que iluminan estos días

Déjame abrazarte desde el olvido
que he elegido como resguardo
deja que las palabras fluyan nuevamente
describiendo un arco luminoso
entre tu camino y el mío

Despierta, pequeña joya de la mañana
con la poesía besándote los labios
dame la mano y crucemos
levemente el umbral
que tanto temo
sea el último

Piedra

¿De qué está hecha tu voz
piedra
de cardo absoluto,
de renaciente vergüenza?

¿Quién ve por tí?
Corazón seco que en las tinieblas
destella soledades
terribles tristezas
lamentos únicos.

Déjame caer contigo
sentir el dolor
que tapa tu boca
que te borra el rostro

seamos uno
piedra y llanto
voz inextinguible que se difumina
en mares ignorados
en temibles lejanías.

Háblame, piedra
con el aliento invernal de tu historia
fúndete en el olvido
regresa a tu origen
a la tristeza que tanto anhelo

Negrita

Tan fácil como dejarse convencer

por los sueños dejados

por el invierno roto, inexistente

que queda en tu sonrisa

inválida tregua que da la vida

sedienta venganza de un olvido

que si bien merezco

no acepto

¿dónde está la luz de tu piel

dónde el sendero tibio

que tus labios prometen

para vengar mi oscuridad?

camino abrigado por tus pasos

lejanos, nocturnos

por una mirada que lo mismo quema placeres

que oscuridades silenciosas

que deseos improbables

acecho el lamento gris

que me circunda

dejo la vereda

me precipito en ti

Cançó per a la pluja

aquí

la pluja sembra de dubtes

l'estreta sendera

que recorda

la teva presència antiga

aquí

roman innoble

vague i il·luminat

el feix d'ombra

que la teva absència

em va regalar

espero que regressi

la teva presència a aquest duel

espero amb el frugal anhel

de qui sap que no veurà

amb certesa alba

espero

no sempre

però espero

Declaración

Esperaré

Contra mi voluntad y contra mis fuerzas
contra el viento que me aleja
contra los sueños en que te veo
tan cercana a mi pecho
tan lejana de mis esperanzas.

No recibiré otro abrazo en el pecho muerto
que no sea el tuyo
surtidor de mi tristeza,
no miraré otro cabello
ni arrastraré más saudades
que las que me trae
tu silencio de tierra dentro.

Esperaré
con mis mejores nostalgias puestas
con la ciudad que no duerme
con el vacío de mis palabras
estallarán todas las penas
si llegas acá.

Estaré aquí quan es vagi
aguaitant centellas
li mataré mentre dormi
encara que et perdi

Distancia

Esperaré

hasta que la tierra derrita

su inspirada distancia

hasta que se congelen

los mares de mi llanto

hasta que vuelvas

esperaré

impacientes agonías

bordaré en el cielo

que silencioso nos mira

nos compadece

no importa el tiempo

si llegas un día

vestida de tules eternos

perfumada de melancolías

esperaré

sentado en la inmensidad

de esta ausencia

cuando llegues

seré

por fin

para siempre

Amb tu

Neixen estrelles d'aquesta llunyania

miren amb els seus ulls nous

la llum d'aquest dia

que cantant s'acosta

anuncia el final de la tempestat

en aquest cel que no és mio

naveguen els meus somnis teus

sobtada reclamació d'eternitat

de voler-te sempre

acosto les meves mans a la teva imatge

que em mira

eternament des del lloc

on neixen les estrelles

on reposen els meus somnis.

Buscaré entre les ombres

allò que vas oblidar

aquesta nit que viu

el teu futur incert

deixaré aquestes ombres

projectaré la meva veu inaudible

en les voreres fredes

viatjaré fins a tu

sense esperança d'arribar

només com qui torna de la guerra

per a morir en el mar

si recordes tan sols

una lletra humida

d'un poema mort

tornaré a la vida

per a ser amb tu

sense tu

una mica més que dos

no busco l'eternitat

solament aquest moment

en aquest espai

vull una abraçada efímera

per a després morir.

Fado da noite

Olho à noite
com a paciência perdida
em nuvens do amanhecer
que não se vai
que só muda sua pele
pela desta noite
perdurável angústia
de saber que nada
sem a vida
pode-se perder
sob a cortina
de mares escuras
de esquecimentos flagrantes
silêncio formoso
que me enche
de idéias profusas
chuva noturna
que também apaga
minha presença.

Llunyania

Mira cap a la llunyania de la nit desgrana estrelles errantes amb el silenci que els teus ulls guarden per a vertirlo en la meva absència Escolta la cançó trist recordatori del que es marxa de l'oblit que ens amenaça des d'algun lloc del futur Torna amb el sol amb les ombres propícies que esperaré aquí innocent pedra per a regressar a la vida Dóna-li vida a les teves mans que volen avui llunyanes del teu pit dels meus dies Torna la mirada sobre les estrelles cremades pels meus llavis recorda que espero per que, a més quins altra cosa faria?

Fado -Regresso-

regresso ao lugar primeiro
que vió partir minhas nostalgias
regresso com o canto frio
de uma daga -lua formosa
que tende suas mãos
para o infinito da noite

regresso ao amor
que em sua infinita cobiça
encarna os sonhos mais profundos
filhos da insôniadas solidões mais absolutas
regresso ao fim para não me perder
para saber que não se espera
só o que se almeja,

regresso igualsem ser o mesmo
ataviado de outras tristezas
que olham sua luta eterna
por deixar de ser

estou aqui
no campo absoluto de minha tristeza
não importa o passo
importará que chegues a ele.

La soledad

Me mira con ojos envueltos

en tibia noche,

en plenitud de duelo

vuela sobre mis cenizas

sobre mi sombra y sobre mis cantos

hace de mi una memoria inválida

triste atavío

de quien no está.

Le veo llegar

cuando nadie más

puede encontrarme,

la veo quedarse

si en mis sueños hay un resquicio

que se haga hueco

por entre el ruido

de mis lamentos.

Está en mi

si bien soy nada sin ella

quisiera también

un día

de ella

descansar

Triptico: La noche

¿Quién puede llorar esta noche,

cuando caen las sombras

sobre los hombres

sobre el rastro rojo de los sueños

y la luna bate el el alfanje

sobre los pocos sueños que

sobrevivieron al moro?

¿Quién puede tener hambre

o sueño,

acaso nostalgia

por el orgullo arrebatado

la soledad siempre amplia,

este silencio triste

con el que empieza la muerte?

¿Quién suplica ante el traidor

ante el cobarde que con ambición

y pan de hambre

ha derrotado a la España buena

madre que nos dió todo

siendo tan distintos?

¿Quién ahora puede levantar

orgullosa la cabeza

para escuchar el canto del pueblo,

para mirar a los ojos

a su hermano, quién?

¿Quién lavará tu sangre, Miguel del viento

pueblo y alma de España,

quién rescatará tu nombre, oh gran Federico

que es el nombre de una nación y de la humanidad,

quién te hará volver, querido Antonio

del exilio triste

a tu patio de Sevilla?

¡Quién, quienes

harán que esta noche acabe,

que renazca la vida sin el peso de la esclavitud!

Tríptico: Los muertos

Buscan ya su espacio

entre la noche desvelada

del traidor

y del alfanje,

buscan entre estas tierras

de España

un lugar en donde siembren

como flor de viento

su corazón

su alma

Navegan por azares,

por coplas rotas:

dejan en los caminos

la simiente de otros pesares

el camino es largo

vacío,

lleno de sombras,

de sangre del pueblo

de queridas grietas

que hoy no miran,

que prefieren cerrar los ojos:

es la hora del lobo y el moro

es el tiempo de la muerte.

Sus pasos ya buscan

donde descansar,

alzar el vuelo

hacia tierras libres,

alcanzar esas tres estrellas:

Antonio y su calvario,

Federico y su pasión,

Miguel y toda la poesía.

Mira ahora, España

que mueres desangrada,

yacen bajo tu pecho tus hijos,

ahora te poseerán los bastardos.

Tríptico: Regreso

Vamos dando pasos ciegos

por una tierra

que nos desconoce ahora,

somos la memoria que murió

somos aquellos que ya no son

Regresamos, vencidos

malheridos por el exilio

por la tristeza

por el olvido

Venimos vestidos de fiesta

por que ha muerto el moro

por que hay paz

por que ya no queda otra batalla

Injusta memoria que se reblandece

respira bajo la lluvia de nuestra amnesia

vuelve a entonar la canción

que nos animó antes de la guerra

Vuelve a ser lo que eres

pueblo amado,

pan y aceite para nuestro sueño

y mullido lecho para nuestra hambre

Aquí, vencidos

pero no derrotados

que como el sol, florecerá mañana

el canto de una república que no muere

A1114

Senda de pedres
Obris els llavis tro
Que ha de seguir
la teua vida

Véns baixant
a fi
De perseguir el bo
Que puga tindre
la meua fugida

Naixes de la llum
Que escorre
De l'oblit
Véns a posar-te blau
A plorar
El que se n'ha anat

Senda que el meu pas
Contempla
Perdut entre les ombres
A vegades la veu
Trempes
En els meus ulls
Que plores.

A1019M

He volgut alguna vegada
Escapar-me amb tu
Ocupar l'espai incert
Que plena de llum
L'oblit

Navegar cap a l'aurora
Que en els llavis
Ens posa l'ocàs
Arribar fins a la porta mateixa
Dels desitjos
Que ens criden

He volgut sembrar
En la teua terra
Una flor de vers
Que el núvol gelat toc
Espada de foc
Que anuncie
L'eixida de l'alba

Posar-nos sobre el mar efímer
Que dels teus ulls naix
Tornar a este dia
com a moll
En el que he volgut
un sol dia
Escapar-me de tu amb tu
és a dir
amb mi.

A1014

Lent, lluminós
com a súplica d'eternitat
Acosta el seu morro
El futur
De cascavells ple
De portes obertes castell

Aguaita
De nit a les donzelles
Penetra els seus sons
Els fecunda amb sospirs

Ronda
Els límits
La pell del dia
Que a penes morint
Serà ahir

Lent, immaculat
Sense nom
I sense barret
Ve el futur
A abillar de llorers
les nostres mans
O a pintar-li flors
A la nostra calavera.

A419

Deix el meu cos
En el buit erm
Que ocupen els dolors
Aromes tendres
Penetrats de la memòria

Pernocte en una branca
En la mà que silent
Em guarda en l'amnèsia

Si despert
M'evapora el desig
Que a la teua pell em flama
Com amb màgica flauta
Sóc núvol que llavors
Es dedica a somiar.

Si dorm
Em condensa
El sopor verdós
Que rega llum
Sobre les meues ferides
I em fa etern
I em fa tornar

A914b-28

Són com a aigua
En l'aigua mesclada
Afonats
De cedre perfumat
Perpetuats
En la tímida innocència
Del teu rostre

Mirada castanya
Què dolç vol té
Eixa ceguera tan teua
Que em recorda,
Eixes mans que em maseguen
Com si fóra
Incerta memòria
Innocent victòria són
De tu davant de l'oblit

Són com a basses
En la immensitat
Del teu cos
Licor i copa
En les que bec
Nèctar i ambrosia pures
Soledad dels meus dies
I eternitat de les meues nits
Sense caragols de mar i són portals
Que en silenci
Comuniquen
Tot allò
Que les paraules
No podrien.

A914

Dol engolir
Esta paraula
Vertical oblit
Dol la presència
encara que dolç
D'esta vida

Evapora mon ahir
El punxar fort
Del meu pit
S'interna en l'atzar
Entre les ungles
I el vent

Dol tornar
La mirada i els genolls
Dol l'espera
Amb l'agònica certesa
Del que vaig ser
I potser
Seré.

A26113

Vaig regant
Les vesprades
Il·luminades d'esta vida
Amb les últimes
Gotes de la meua sang

L'alé sorgix
com a herba
En el sardinell
Que feroç la nit
Vindrà a tallar

Vaig regant
La memòria del vell
En dies encara
No escrits

Vaig deixant
Que cresquen llacs
D'absència
On ants va haver-hi
Presència
D'esta carn
Que diu
Ser.

Hem tornat a casa

les portes estan obertes
la nit estén els seus braços
entre els passos
que vam donar al partir;
sobre el llit
els somnis encara esperen
per ser descoberts,
gaudits, viscuts;
I en les ombres
esperen els records
esperant regressar
a la delirant memòria
de qui no va oblidar:
hem tornat a casa;
la humitat de les cambres
ens rep amb la seva càrrega de nostàlgia,
les paraules s'han fet mur
i mar que ens rep
amb el seu onatge d'humit afecte;
encara ronden
els grans fantasmes com
ombres de llum
són pares alegres que ens veuen arribar
ens esperen en el portal
que somrient ens vigila
a l’entrat en la seva amable amplària;
les finestres s'embriaguen de nocturnitat
la poesia merodea en el cafè
que ens espera
ple de malenconia, de fidelitats;
la porta ja es tanca
després de nosaltres
no espera que sortim
per fi hem tornat a casa.

Ulls

“Per que em teniu aquí si aquest aquí jo no el vull”
Rafael Alberti

Ulls que van néixer
veient el mar
el mar veuran
fins que morin
van créixer sent gavina
que va perdre el rumb
terra dintre
i es va llençar al buit
entre edificis i pins
va arribar a aquest lloc
amb sol i penes
amb llunes noves
que no susciten la fúria d'un mar
sense fre
de passió

però per dintre ígnia corrent del cor
s'incendia amb el so
del caragol llunyà
que porta el mar
en les seves entranyes
encara que el seu interior
buidors estiguin

¡i què mirar que més valgui!
ulls que van néixer en el mar
veuran acabar en ell el seu plor
fins que morin.

Conèixer

“Començo a conèixer-me. No existeixo.”
Álvaro de Campos

Desconegut pel carrer
camino
buscant la meva silueta
el que algú pogués reconèixer
el que pogués tenir
trobada dues mans
tirades a l'oblit
que són gavina i llama
que recorren l'esquena
de no sigues què
impaciència meva
inoportuna
com el córrer del temps
fervor del desconegut
començo a desconèixer-me
i trobada en el mirall
un petit mirall que coincideix
que no hi ha gens
i aquí trobada
una flor, una deriva
que fugaç en l'insomni
em dibuixa
persistent deliri
a pesar dels passos
i les hores / i del temps
a pesar de mi
començo a conèixer-me buidor/ ple
no existeixo
encara que també la pluja em mulli
caminant pel carrer.

Paraules eternes

murmuren al vent
paraules eternes
els arbres desbocades
d'aquesta angoixa

voregen els límits
de la solitud
àmplia com llavi
del mar musell sense somni
que vomita oblits

al vent les paraules
es fan colomes
que precises cauen
fent tempesta
del sol
que vetlla el fastig

paraules eternes
que vencen el silenci
vidre que ens guarda
de la mort de l'oblit

La tristesa

entra per tots
els racons de la meva casa
omple els silencis
amb la remor
d'un mar llunyà
d'una història
que no he començat
a acabar

escombra amb les nostàlgies
d'altres llunes
que van omplir
tantes nostàlgies
tan efímeres
congelades en la tristesa

presa possessió
de les veus
ahir tan estimades
ve del matí
viatjant de l'adéu
dels núvols que solen ser
frugal destinació
abocador
i
recer del temps

Primavera perdut

primavera oculta
baixa de les pells
escaldades de la pluja
que provoca desdeny

indiferència de les estrelles
que escolten el murmuri
callat/ assossegat
per la tempesta
que no encerta a néixer

en el fred perdura
la memòria
d'altres dies
altres matins
que neixen dels refugis
dels ulls
que miren a les finestres
i gens més

centella congelada
avatar de paraula
no aquesta
recordada això si
per l'oblit
pel llampec
de la tempesta
que ara sí nega
tot despertar de primavera

La teva mirada

deixa'm nedar
en el dolç banús
de la teva mirada
en la caòtica certesa
de despertar i veure
veure'm aquí
amb tu

deixa que de les meves mans
les gavines neixin
amb ànim precís
amb llum que malastruga
em reprodueixi
en les ombres
que tenen els teus ulls
card i centella
llum que difumina
la meva veu
en multitud
de siluetes
informes
sublims
nuvoloses

A26113

Vaig regant
Les vesprades
Il·luminades d'esta vida
Amb les últimes
Gotes de la meua sang

L'alé sorgix
com a herba
En el sardinell
Que feroç la nit
Vindrà a tallar

Vaig regant
La memòria del vell
En dies encara
No escrits

Vaig deixant
Que cresquen llacs
D'absència
On ants va haver-hi
Presència
D'esta carn
Que diu
Ser.

A25118

Cor de taulells
Que el meu pas
Alié, corrent
van rebre inermes
Ara em veieu plorar
Esta nostàlgia sense acabar
En lament solemne
O cant fervent
Que faça de la vida llac
Que ancore a les meues memòries

Ací
Sense pau ni estrela
Estic buscant
El descans que els condemne
A vosaltres
Al silenci
Cor de taulells
De dura pedra
Suau memòria
Com el son
O la vida mateixa

A25113B

Que et vull
ho saben les gavines
Que les meues mans
Buides dibuixen
En l'estorada

Ho saben els meus renyons
Que per tu sospiren
Com davant de la seua llunyania
La muntanya adora
Al llamp

Sap el silenci
Que et vull
Per que ho he omplit
De paraules
En el teu nom

I ho sap
El vent sud
Que m'assenyala el pas
ho sap perquè el món
Obert com a flor
davant de la meua vida
Però tu
Pareixes
Ignorar-ho.

A2511W

Els fanals dels teus ulls
Es van apagant
Conforme minva
la vesprada
Que
Decau
Agònica
Festiva entre
Els clamors que
Vénen llunyans sobre
El mar de la gent immòbil

S'apaguen
els teus ulls
Tan enceses
Al matí
Tan fets
A l'espera
De la desesperança
S'apaguen mentres
S'encén
la seua memòriaEn mi.

A2511R

Anem sorgint
D'entre ombres
com a clavills
Que exhalen memòria
Distància
Retorn

Eixim de l'oblit
Amb el distant so
De la pedra que ens forja
Entrem a la vigília
Arrossegant davall la pell
Badalls del son
Que encara és possible

Anem tornant
Gavines caigudes
A resumir ferides
A resomiar el món.

A2511Z

Mai acabaré este dia
No sé quan va començar
Se m'escorre de les palmes
Que se solacen
En la peresa
De la seua soledat

Es prolonga
com a plana solemne
des de la llunyania
Del present
Malaptesa de la memòria
Sempre pendent
D'algun retorn.

Arriba fins la proximitat
Dels dies
Que no vindran
Que apareixeran
com a estreles en la nit que este dia sal.

A penes

A penes si respirem
Si reconeixem
Qui és aquell
Que ens mira, incrèdul
des de l'espill clar
Que fa d'ombra

Ens han tapiat els ulls
De la memòria
El el seu ha volat
A un altre niu

Tot ara és fosc
Com la mà que subjuga
el demà que
Ens pertanyia

Per que si a penes
Ens deixen
Dir els que som
Com farem
per a fabricar
Construir
Oblidar el futur?

Al final

Al final
No som més
Que açò

Ombres si el sol
ho desitja
I ens naix

Apèndix daurat
Entre les carns
Pendents de resolució

No som més
Llum
Si la tristesa
És propícia
Vida que s'entrega
A la memòria

Cendra que torna
A la flama que va ser
Que no és
Que el destí
No deixa ser

Succeeix

succeeix que de sobte
l'home s'aixeca
i mira al seu costat
i mira al sostre
al mirall
i sap que està sol

succeeix llavors
que surt al carrer
per a veure si es troba
llegint el diari
prenent cafè
escoltant els trists graznidos
de les aus del migdia

succeeix que es busca
per a saber si està vagant
però no es troba i se sent sol

llavors entra
en el portal qualsevol
i demana aigua
aire
o ambrosia
per a refrescar la seva memòria
per a confirmar el seu oblit

mira llavors
en l'aigua
en el rostre del senyor que passa
sense veure-li
sense advertir-li
si més no
que està sol

succeeix llavors
que l'home plora
i amb el seu plor
marca de gavines el capvespre
que acumula paraules i cansaments
i succeeix que l'home
cansat també
decideix deixar d'existir.

Les hores

Les hores es dormen
en el temps
que penja
hores i minuts
de la letargia nocturna

cauen
vertiginoses
en les mans clares
en els ulls com fogates
que romanen tancats
negats a somiar

mostra l'insomni
les seves albes llavis
la seva fam inesgotable
de ser deliri
passió que no acaba
al despertar

les hores cauen
com navalles
com fulles tardorenques
sobre la presència
absència
anhel de tornar.

Sobre la tarda

sobre la tarda ombria
cauen cendres del deliri
humecten els ulls
apareixen el fastig

neixen arcs de llum
dels somriures fugaços
la solitud d'avui
un soroll de cristalls
que al sol es trenquen

és tard de fred
gavines precursors
remunten el vol
cap al mantell salí
de l'oblit

en la seva absència
hi ha escletxes de somni
memòries de vagues nostàlgies
que troben en el desdeny
el seu veta de plor

és tarda i ranera
les cendres cobreixen
les meves mans
i la solitud tanca els seus ulls
mentre el meu paladar
absent cerca
en les entranyes vespertines
les últimes esquirlas del somni

Solitari

a Fernando Pessoa, in memoriam.

vaga amb les seves ombres
pels carrers
trist, saudoso
amb les mans
subjectant el vent
que a veus
li repeteix
les seves veus

desenrotlla la nit
que les estrelles
escampa
fuma un cigar
la seva silueta solitària
es trenca
en infinits
d'ombres
de tots
els quals són
sense ésser

no hi ha Ophelia
i totes les cartes
d'amor
són ridícules
es va
sense els seus ulls
amb el seu vestit
marró
Caeiro ja l'espera en l'altra vorera

Dubte

No es què és
el que ha
de portar
aquest insomni
si plor
o núvol
llunyania
o nostàlgia
de tornar
a ésser
el que va anar
gens
al mig
del no-res
un simple oasi .
de la solitud

gens hi ha
entre els meus llavis
excepte cendra
d'aquestes paraules
que moren
lluny de les teves oïdes

hi ha coses
dintre de mi
que, quimera
volgués veure
abans de deixar-me anar
d'una vegada a somiar.

Les ombres

Contemplo les ombres
que la nit deforma
les fa immediates
papallones
retallades
informes de voluntat
es dibuixen
en la meva pell
ombrívola
taciturna

els seus grillons de nostàlgia
són nits estèrils
i buides que només
la matinada
sap perllongar

contemplo les ombres
cards fosos
que es van
gavines de l'alba
a l'oblit.

Em basta

Em bastaria el matí
per a pensar-te
saber-te viva
pertanyent
a alguna regió
de la fantasia
o la realitat

una sola paraula
per a nomenar-te sencera
sempre que en el teu pit
segueixi havent estrelles

em bastaria la nit
per a somiar-te
en la meva llunyania
entre la pluja
que de llum dibuixa
el meu rostre buit

em bastaria
tocar el teu rostre
una sola vegada
perquè en mi estiguis
com deliri
de la solitud

em bastaria saber-te
nena de les meves nits
i dies de deliri
per a poder viure per sempre
atingut a la llum
de la teva mirada
que omple al món
de sentit

però les meves paraules seques
s'humitegen en el teu anhel
i aquesta misèria meva aliena
em talla la veu
que només sap callar
la màgica paraula
que assabenta
pogués
nomenar-te

Moll cremat

Fins a aquí arribo,
moll cremat,
per angoixes sense sentit,
per dolors de dies,
absències,
somnis que desvalguts,
recorren cada insomni,
que un sospir els convoca.

Llec al teu pit,
els dolors freds,
de la paraula absència,
el tímid murmuri de la seva malenconia,
la saudade recollida,
en tants naufragis,
en punts despertessis.

Sóc de tí,
fastig que convoca,
a les estrelles,
llunyanes memòries oblidades,
a passejar en el mar,
el seu cadavérica bellesa,
moll cremat,
ets com sóc,
vida que ningú,
ha inventat.